Industrialització de la construcció: més enllà de la prefabricació
En el sector de la construcció s’ha generalitzat l’ús del terme industrialització per referir-se a solucions molt diverses, sovint associades directament a la prefabricació. Aquesta assimilació és habitual, però no és correcta. Industrialització i prefabricació estan vinculades, però no són el mateix, i confondre-les porta a errors de plantejament que acaben tenint conseqüències reals en projectes, obres i expectatives.
La industrialització no és un sistema constructiu ni un producte concret. No defineix si un edifici es resol amb mòduls, panells o elements tradicionals. El que defineix és com s’organitza el procés constructiu. Parlar d’industrialització és parlar d’organització, planificació i control, no només de materials o de lloc de fabricació.
Tal com recull la documentació tècnica de l’Asociación Española de Construcción Industrializada (AECI), la industrialització de la construcció consisteix a aplicar criteris propis d’altres sectors industrials a un sector que històricament ha funcionat de manera fragmentada. Això implica anticipar decisions, coordinar disseny, producció i execució, reduint d'aquesta manera els imprevistos a l'obra i les desviacions econòmiques. El canvi principal no és formal, sinó metodològic.
La prefabricació, en canvi, és una tècnica concreta i àmpliament utilitzada des de fa dècades. Fabricar fora d’obra no és cap novetat. Les bigues i jàsseres de formigó prefabricat, els forjats alveolars, les estructures metàl·liques produïdes en taller o les finestres industrials en són exemples habituals, presents tant en obra pública com privada. Aquests elements aporten control de qualitat i faciliten l’execució, però la seva presència no transforma, per si sola, el model de construcció.
És perfectament possible construir amb un alt percentatge d’elements prefabricats i continuar treballant amb un esquema bassat en un projecte tradicional. En aquests casos, la prefabricació actua com una millora puntual, però el procés continua sent el mateix. Per això la relació entre industrialització i prefabricació no és simètrica: tota construcció industrialitzada incorpora prefabricació en algun grau, però no tota construcció prefabricada és industrialitzada.
Aquest matís és especialment rellevant quan es parla de les anomenades cases prefabricades. Moltes d’aquestes solucions es basen en catàlegs de models repetibles, amb un alt nivell d’estandardització. Aquest enfocament pot facilitar la industrialització, però no la garanteix. La repetició de models i la producció en sèrie són condicions favorables, però el que determina si el procés és realment industrialitzat és com es gestiona el conjunt: la definició del projecte, la integració amb l’emplaçament, la coordinació entre fabricació i muntatge i el control efectiu de terminis, costos i qualitat.
Hi ha empreses que, a partir d’aquests models repetits, treballen amb processos molt tancats i previsibles, amb poques decisions pendents a obra. En aquests casos es pot parlar amb propietat de construcció industrialitzada. En d’altres, el producte és prefabricat, però el muntatge i l’execució acumulen els mateixos problemes que una obra convencional. Aquí el resultat és un edifici prefabricat, però no un procés industrialitzat.
Aquesta confusió no és només conceptual. Té efectes pràctics clars. Quan en plecs tècnics o licitacions es parla d’industrialització però només es descriu un sistema prefabricat, s’està posant el focus en el producte i no en el procés. Les expectatives que se’n deriven —reducció de terminis, control de costos o millora de qualitat— sovint no es compleixen perquè el problema no era el sistema, sinó l’organització.
Per al sector de la construcció, entendre aquesta diferència és clau si es vol avançar cap a un model més previsible i menys conflictiu. En el cas de l’Arquitectura Tècnica, la industrialització introdueix un canvi rellevant en el rol professional. El desplaçament de decisions cap a fases prèvies a l'obra, fa que l’Arquitecte Tècnic deixi de limitar la seva intervenció a la fase d’execució i passi a formar part activa de la fase de projecte. Aquesta participació anticipada permet incidir en la planificació, en la constructibilitat de les solucions i en el control posterior de l’obra, reforçant el paper de l’Arquitecte Tècnic com a agent tècnic clau al llarg de tot el procés, des de les fases inicials fins a l’obra acabada.
Industrialitzar no és construir amb peces diferents ni repetir models. És construir amb menys improvisació i més control. Entendre-ho així permet posar cada concepte al seu lloc i obre una oportunitat clara perquè l’Arquitectura Tècnica reforci el seu paper en un sector que, si vol canviar de debò, haurà de començar pel procés i no només pel producte.
23/12/2025